La noguera

L’any passat vaig seure a Guialmons, en aquesta època, potser més cap al maig. Guimons, com s’anomena, és un raconet de pedres i vida. És, de fet, el racó on algun dia (i uns quants més) de la meva vida m’agradaria espurnejar. De cara a Sant Miquel, la imponent ermita dalt del pic que impera la plana de la Baixa Segarra es menjava l’oracle, tot era blat, i ordi, i llum, molta llum. El Martí (gran -enorme, immens!- amic) i jo sèiem al peu d’una noguera, just a la carrerada, el final del poble, guaitant l’ermita i la imponent vigència de tanta vida. Ens miràvem mentre esclofàvem les nous, encara verdes, i trencant-les entre dos pedres untades de l’essència del fruit les menjàvem amb un regust aspre, però tendre, fresc. Brollava la tarda.

4 comentaris:

elscliks ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
elscliks ha dit...

ploro, ara si

Aixumorà ha dit...

Plorem plegats i riem emocionats, amic!

Anònim ha dit...

(C)olor verd bosc, (c)olor verd fèrtil.
(C)olors de flors obertes i de fruita que madura.
(C)olor de sol clement a les espigues.

¿Sents l’hàlit fondo de la terra assaonada?

Però també, si cal, (d)olor de pols i pedra.
(D)olor de camps de sol ardent i soledat resseca.
(D)olor de pluja sense rastre.

¿Com vols que no ho estimi
si terra i tu sou la mateixa?