N'Amèlia

N'Amèlia està malalta, i descansa. Descansa en el respir del darrer instant. Ho sap malgrat el silenci. Respira el darrer glop de vida, com el colpet de diumenge al matí al casino. S'acaba la setmana, i s'acaba i s'acaba, i s'acaba el temps fictici. Resta però l'alè del seu pas, el darrer esprint: a felicidade que cau damunt dels homes sense remei, que atrapa tothom, la pandèmia del virus estès arreu sens fre amb la mà de l'escamot. Corren els comissaris, Brunetti, Montalbano i Gordillo per apaivagar-lo, però res és possible contra la tenacitat dels trepes del Llobregat. Escolteu la veu de n'Amèlia, escolteu-la com bat, a pas de combat...

Curre curre guagliò

Passejo a llambregades

per una vida hostil de murs caiguts

i esglésies derrotades.

Pengen cases, teulats, porticons,

cistelles a cada balcó de compra diària.

Respiro aire en un replec de rua inhòspita

mentre cantussegem un tarannà pràctic.

Balons i llumeneres, amos de cada cantó.

Àvies, nétes i mares, ames de cada racó.

L'imperi ha mort,

bat la mar en força a l'escull

d'una milícia derrotada

d'una Finanza delatada.

Nàpols ha declarat la independència.

La Camorra ha vençut.

Visca Sinera.

napolinitat immesurada

d'ara fa un any a l'avui

El verd arriba pel camí de les sargantanes, que davant aquest segle de canvis i temps movedissos, es mouen rèptils, retornant a la terra que les ha nascut. De moviments ràpids i vida amotllada a tota maltempsada, sobreviuen pels segles dels segles amb la força de la terra i l'aventura de la urbanística selva. Corren per combatre els éssers malfactors entre ziga-zagues i emboscades als enemics: aquest és el camí. Si s'ha de combatre, la mort es venç amb verd, amb foc i amb un cel d'il·lusions falses, però il·lusions. Les mentides netes de supervivència. Escapolir-se amb sang calenta i una dutxa d'aigua freda en arribar a casa, el niu dels immortals: som aborígens. Som sargantanes.

a boqueta nit arriba la mar

com la brisa a la carena.

destapa’t per a la nit,

ja sabem on és el llit.

Si em dius amor,

quants cels ploraries?

quants mars et beuries,

secars regaries?

canyissars de mel

et degustaria

Que sí et respondria

però la mare terra

no me'n deixaria

qu'em vol a la serra

canyissars de mel

et degustaria

Ella se n'afanya

de mi pren la mà

per plantar la canya

de tu per a demà

canyissars de mel

et degustaria

La lluna, la pruna,

vestida de dol, sense consol.

La bruixa es pentina,

i la mare et vol,

no estàs pas sol.

Doncs sí, filla em diuen

d'una terra seca que encara ha de néixer,

que diu el passat com un futur recent

Filla em diuen d'un poble còncau i remugós

on la pols hi fa niu de palla per als fills pròdigs

i els altres que plorin per un gram de pòrtland

Filla em diuen d'un demà sense pas

de corves rosades de sang germinada

als atris dels patis dels fills dels amics i parents

Filla sóc d'una terra aspra

sense dits per palpar la remor de la nit

només el crit de ponent al vent

Filla creixo en contradicció

d'una gernació sense nom ni pit

on tot ha estat dat i beneït i el pa regalat

De bruixes maduixes

Em saluden les maduixes

cap de col, espiga al pit,

I s'encenen bones bruixes

brasa'l foc, em pica el dit

Se'm recremen fort les cuixes

cuita-al-cor, mon esperit!

I ara qu'és temps de bruixots

i amb brugit, couen cigales

couen brous, olles i gots

on s'és vist, volen sens ales

són pardals estaquirots

qu'amb permís fan bones gales

del qu'és seu: el paradís!

Il merlo

T’envoles alta,

entre el llit del Ter

que s’ajau i descansa

en una teranyina de records,

gris blanca de companyia,

que hi és i no hi és, però al meu pas.

 

Amiga que t’ales per descobrir colors,

em diràs quin de tots el més feliç?

Quina copa niaràs per contar-me els vents?

 

En aquesta contrada frondosa

només un secret ens mor:

a vora riu es podreixen les soques

a cop de talonari.

 

Tu que em marques les passes

                        que no s’han traçat

digue’m on voleies el roig a dreta

i el blau a esquerra,

digue’m per on neix l’olivera

i s’ajau la pluja

si és que encara podem volar

de taronja i roig.

Deixem el negre per al secret,

que ja el sabem vencedor.

Homenatge a l'homenatge a Anna Politkòvskaia

Anna Politkòvskaia és homenatjada amb un poema 

papasseic d'en Torner en el seu darrer llibre: 

La núvia d'Europa (ineludible).

La Laia Noguera i una servidora vam tenir l'honor d'homenatjar 

els dos poetes i la periodista alhora 

en aquest detall del recital «La temptació de tindre sang i músculs»,

a Calella, el passat 29 de maig.

Gaudiu-ho amb bona degustació poètica, amb la remor de fons 

de la guerra i l'Europa que ens envolta 

en aquests dies de creixent força dretana. 

La lluita –poètica o no– continua: 

Escopiu a la closca pelada dels botxins!

Tornem amb els ritmes coixos...

...Que no per això són més lents. Aquest cop, de l'est-est-est... Sense pausa: uns segons per parar el temps, els temps que ens viuen. Un ritme que vibra terra terra enllà en el batec d'aquí. Kroke.

Ja ho deia l'Anglada, "convidar les poetes és cosa perillosa"

Convidar les poetes és cosa perillosa.

Dic les poetes, no els joglars del rei.

No treuen cap colom de dintre d’un copalta,

però potser els dards de flama del seu fatigat cor

o d’una nit insomne.

                                    No us en fieu, per sota

les fràgils aparences tenim un cor salvatge

i estranys senyors servim

            –ja ho escriví Ausiàs March:

l’amor, el clar país, una cançó alosa...

Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.

Tisores de mots tallen les heures de l’oblit

que encerclen una llengua, un boc amenaçat

o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

          M. Àngels Anglada

Dijous Sant a tres veus

Dijous Sant

Només aquest silenci a punta de flama
em diu totes les paraules sense veu.
Em diu com és el sant dijous
d’avui lluna plena:

com badalla el crist a punt de creu
i canten els àngels observant-lo,

com s’aplega la gent al camí
esperant a peu de processó,

com bat el tabal en pas feixuc
i pauten redobles amb temor,

com cremen ciris calvari enllà
i ploren dones en el caminar,

com xisclen basardes de foscor
i dansen les morts sense color,

com bramen infants al pas romà
mirant llances per al carnaval.

I només aquest silenci brama als llops
que som nosaltres que som i som
d’aquesta terra i no ho creiem.

______

Dijous sant

Em fa mal la gelabror
a les mans
quan pertot arreu
el cos
transpira vermellor
com d’entranyes inflamades:

somnis interromputs,
fantasmes empresonats
corcant l’ànima.

M. Josep Escrivà (Remor alè)

______

Feien sonar matraques
que maten els jueus:
pensats, esquerps, luxosos,
aquells somnis cruels.
Empresonats endintre
dels mancaments més vells,
estranys culpables sempre
pladegen d'innocents.

Salvador Espriu (Setmana Santa)