Matinen matinades
S'alça el dia malgrat tots els malgrats. Plou malgrat la pluja i xafogueja malgrat el sol.
Pas a pas, a contrapàs, obrim vies d'un nou espadat sense cels amples, ni cims enlaire.
S'alça el dia malgrat tots els malgrats. Cau la nit malgrat la lluna i bat la brisa a contravent.
Despoblem pobles i monts, habitem els pics dels coits xafant al nostre pas, a compàs.
Passejo a llambregades
per una vida hostil de murs caiguts
i esglésies derrotades.
Pengen cases, teulats, porticons,
cistelles a cada balcó de compra diària.
Respiro aire en un replec de rua inhòspita
mentre cantussegem un tarannà pràctic.
Balons i llumeneres, amos de cada cantó.
Àvies, nétes i mares, ames de cada racó.
L'imperi ha mort,
bat la mar en força a l'escull
d'una milícia derrotada
d'una Finanza delatada.
Nàpols ha declarat la independència.
La Camorra ha vençut.
a boqueta nit arriba la mar
com la brisa a la carena.
destapa’t per a la nit,
ja sabem on és el llit.
Si em dius amor,
quants cels ploraries?
quants mars et beuries,
secars regaries?
canyissars de mel
et degustaria
Que sí et respondria
però la mare terra
no me'n deixaria
qu'em vol a la serra
canyissars de mel
et degustaria
Ella se n'afanya
de mi pren la mà
per plantar la canya
de tu per a demà
canyissars de mel
et degustaria
La lluna, la pruna,
vestida de dol, sense consol.
i la mare et vol,
no estàs pas sol.
Doncs sí, filla em diuen
d'una terra seca que encara ha de néixer,
que diu el passat com un futur recent
Filla em diuen d'un poble còncau i remugós
on la pols hi fa niu de palla per als fills pròdigs
i els altres que plorin per un gram de pòrtland
Filla em diuen d'un demà sense pas
de corves rosades de sang germinada
als atris dels patis dels fills dels amics i parents
Filla sóc d'una terra aspra
sense dits per palpar la remor de la nit
només el crit de ponent al vent
Filla creixo en contradicció
d'una gernació sense nom ni pit
on tot ha estat dat i beneït i el pa regalat
Em saluden les maduixes
cap de col, espiga al pit,
I s'encenen bones bruixes
brasa'l foc, em pica el dit
Se'm recremen fort les cuixes
cuita-al-cor, mon esperit!
I ara qu'és temps de bruixots
i amb brugit, couen cigales
couen brous, olles i gots
on s'és vist, volen sens ales
són pardals estaquirots
qu'amb permís fan bones gales
del qu'és seu: el paradís!
T’envoles alta,
entre el llit del Ter
que s’ajau i descansa
en una teranyina de records,
gris blanca de companyia,
que hi és i no hi és, però al meu pas.
Amiga que t’ales per descobrir colors,
em diràs quin de tots el més feliç?
Quina copa niaràs per contar-me els vents?
En aquesta contrada frondosa
només un secret ens mor:
a vora riu es podreixen les soques
a cop de talonari.
Tu que em marques les passes
que no s’han traçat
digue’m on voleies el roig a dreta
i el blau a esquerra,
digue’m per on neix l’olivera
i s’ajau la pluja
si és que encara podem volar
de taronja i roig.
Deixem el negre per al secret,
que ja el sabem vencedor.
Escrits
Tots els comentaris
