Els de cal Parent

A cal Parent, de Biure, tenen un hort part d'allà dels Campells, a les feixes de Riberó, on per una costum antiga no els hi donen l'aigua fins a la posta de sol. Heus aquí un fet que no en faríeu cabal i que malgrat això ha reglat amb el seu ritme segur la meva vida.

No poguent regar fins després de la posta de sol, els de cal parent van a Riberó cap al tard. Quan els demés tornen a casa, ells se'n van a l'hort, i quan la gent del poble es fica al llit, tot just els de cal Parent arriben pels Tipanys i travessen el Ricardell de bella nit.

A còpia de seguir-se per anys i segles, de l'un gènere a l'altre, aquesta costum de sortir a regar a posta de sol, els de cal Parent han centrat el tragí de la seva vida en la constant i puntual virtut d'anar a tot arreu quan els demés en tornen. Un hom diria que fan tard i no és així, sinó que obren moguts per una força irresistible que pua en els fonaments del ser aqueixa perfidiosa energia de disposar els treballs i els dies segons un ordre regular que té per migdia la posta de sol.

Pere Coromines, Les gràcies de l'Empordà

Obrir la portella i...,
...amb el xiuxiueig de l’aigua que em du la remor de les altes terres, encendre un cigarret. Guaitar com penetra en la terra, airejada de núvols perduts en un cel gris de terra enllà. Seguir amb l’aixada el seu camí, obrir-l’hi aquí, tancar-l’hi allà, sempre al seu pas, sempre al seu batec. I amb la inundació, solcs penetrats de vida, llarga-vida-llarga, respirem i tanquem la portella. I que els cavallons beguin i beguin i beguin al seu pas, al seu batec. Això, i res més, és poesia.

Aixumorà a Enric Navarro
(maig del 2007)