ELEGIA


A l'Anna M. A.

Avui tot cau. Cauen les fulles, les poques que resten de la tardor, d'una glopada d'aire. I cau el cel. Cau el gorg amb un so eixordador i cau la terra sencera, els nostres camins són pols. Cau tota la música que, a voltes, imaginem companya. Cauen terrats, les teules, el mercat, i la por cau perquè el pes de l'absència no el sosté un sospir. Cau Sant Miquel camins avall, el castell de Queralt carenes amunt, i la Baixa Segarra, en l'inici del camí a Rauric, cau avall, avall. Entra a la vall i es fon. Tot cau cel avall. 


Un estel fugaç, però, m'enlluerna en la foscor de la nit i espurneja la darrera de les llàgrimes que em resten a la punta de l'abisme. Un silenci, i llavors també, com tot, cau avall. En arribar a terra, desfeta en mil bocins, es fon, i tot recomença, però aquest cop sense tu. I això ja és una altra cosa, tot és diferent, ara.

3 comentaris:

helena rufat ha dit...

La música, la poesia, el sentiment d'aquest text tan preciós -i sentit-, l'escriptura en general ens ajuda a treure les burxes que portem dins. I si per un sol cop ens ajudés a entendre un perquè tan llarg com incomprensible, un perquè dolgut i sense resposta com el que ens envaieix... Deu ser massa demanar. Hi ha coses que no es poden entendre.

Toni Rius ha dit...

No hi ha res més trist que aquells moments en els quals l'únic que té sentit és una pregunta sense sentit: perquè?

Molt boniques paraules i reflexions, Laia

Toni Rius

Aixumorà ha dit...

Benestimats Helena, Toni,

Sabem que, malgrat les paraules, el silenci ho guanya tot en aquests moments.
Gràcies per les vostres, però, perquè entre altres coses, creen companyia, i la companyia és enemiga de les pors i els plors. I saber-nos ens fa mirar endavant amb les nostres motxilles.