Al Marçal i la Sandra
I tot comença i res acaba, i tot respira i tot avança,
al Canigó un nou dia que ho atança,
a la Segarra, un crit sense recança:
brindem a casa, bressol de nova estança.
Deixeu-me, amics, dir-vos amats,
deixeu-me, germans, cridar els alats,
que arriba la veu dels mai cansats
i del Pallars traça camins d'esclats.
Si a casa bat nostra llar de llum
en fem un feix, ben ple de fum
com abraç et duc i així et don
la clau del cor, la mà que et fonc.
 |
| ©MCV |
2 comentaris:
La flor que a l'estiu
da la mel més dolça
a l'hivern, caliu
i un xiquet de molsa
vora l'establiu.
Angelets, cantiu,
car dins de la fosca
lluu l'estel més viu.
Val a dir que el comentari supera i de bon tros l'intent poètic que el precedeix.
Desmaquilleu-vos, amics, i ajusteu-me tan bones paraules rebudes amb agraïment!
laia
Publica un comentari a l'entrada