Júlia

© J. Vilagran, c. 1952

Diuen que el Ter era font de vida. En Joan Pujol hi tenia una barca, per abraçar les dues ribes del riu. Ara a dreta, ara a esquerra.

Era la il·lusió de tots els infants del poble, acompanyar-lo a les tardes, després d'escola, i travessar el riu tantes voltes com fes falta. Allí a la Nòria, on tants remolins s'hi feien, només amb ell podien acostar-s'hi però mai remullar-s'hi. Sabien les lleis fluvials: aquest racó per a mi: "lo Freser he deixat enrere, i no estic per falòrnies ni floritures. No us acosteu a mi en aquest indret, o l'ànima us prendré en ma companyia"; i aquest per a tu: "ací podeu peixcar, i la barca acaronar. No deixeu en Joan sol, que en seva companyia us vol." Tot el poble podia gaudir, doncs, dels racons, sabent-ne la marrada perillosa, i els sota-xops frondosos i tranquils.

L'avi Modesto també hi anava, a pescar en tranquil·litat; mentre la xicalla hi tabalejava, així ell la vida contemplava. Aquesta era la seva missiva: no jugar amb foc, i tenir aigua ben a prop.

Feinejant amb en Joan, tots els presents, passats i futurs somriuran. La Júlia bé ho sabia. És el seu secret llegat.