Juliana


La Juliana cus asseguda al balancí. Plou, i l’aire és com de seda. Les gotes petites que sent caure a fora, al pati, se li claven al pensament. Agulles fines sense didal de plata; en una tarda grisa d’octubre. [...] La Juliana té l’aire abstret de la primera jovenesa, i és una dona que espera. Una llum sobtada li inunda els ulls i d’una revolada deixa l’agulla i surt al pati, a recollir a mans plenes les gotes que pengen de les fulles dels arbres. El llorer és un arbust jove i ben cosit a terra. Plora oloroses llàgrimes de nimfa, i a la Juliana li agafen unes boges ganes de somriure, no sap per què.
Mercè Ubach


©MCV