A Cal Fuster

A Cal Fuster diuen que hi va viure una dona,
molt anys hi va viure. 
Somreia des del balcó baladrat,
i feinejava tot el dia.
Comprava verdures a plaça
i les coïa a llenya lentament.

A Cal Fuster s’hi va criar molta xicalla,
corrent entre els passadissos de l’estreta casa
i entre habitacions jugaven a cuca-amagar.
Reien de dies i ploraven de nits
perquè els trespols els queien damunt.
Només un got de llet
i l’abraç de l’àvia a tothora.
Però vivien, i feliços.

La vida els acompanya.

A Cal Fuster una llar s’encenia,
després d’anys i anys de porta tancada.
Els trespols eren nous i s'obrien noves passes
d’aire, de foc, de viatges i vida.
L’avi ja no era fuster,
i l’àvia no acaronava cap ànima tendra
perquè no recordava el passat.

A Cal Fuster hi viuen noves arrels
com l’heura a la muralla.
Sabran jugar entre les estances
i plorar de nit esperant l’abraç etern?

2 comentaris:

Montserrat ha dit...

A cal fuster hi ha vida, molta vida... que tu i els teus doneu pas obrint-los la porta sense condicions, amb generositat...

gràcies bonica! ets un solet!

Aixumorà ha dit...

Cal Fuster és obert, i ben obert a la vida, amb les arrels que ens pertoquen! Gràcies a tu per ser-hi...