A vosaltres, que no hi vau ser però hi éreu. Així s'aprèn i se sent, que venim d'on naixem. Som música i som aigua. La terra es mou. El càntir brolla. Un ball neix, creix i es reprodueix. I crea. Neixen i creixen relacions, els fils de la vida. I teixim cadenes i fils, dèbils o encordats, però ben lligats. Arrels que marquen el pas a pas de cada dia, el demà travat, el camí traçat. Mà a mà, la cadena; pas a pas, arrauxats. Aquest és el ball, la dansa; l'aigua, la deu de vida, clara. Cada passa amb un aire, cada risto amb un estil, cada cara amb somriure. Mireu, si no, recordeu. Hi éreu. Tots hi éreu, i molt. Vosaltres —tots i ningú més— en sou mereixedors (i causa). Visca el poble.
Aquest és el ball dels que no hi eren però hi eren, dels estimats desconeguts que al seu dia puntejaren cada bri de melodia, dels qui s'aparellaren al compàs dels fills esperats, dels qui ballaren airats de melodia, dels qui respiraren en cada alenteix —mesurat (d'aire) i desmesurat (d'emoció)—.
4 comentaris:
Felicitats pel blog. És una bona lluita pel territori a través de la identitat cultural.
Jo no hi era..però ho vivia a distància..sentint la teva il·lusió i emoció des de la llunyania..però ben aprop...gràcies a tu que hi has cregut des del primer dia ha pogut ser com desitjaves...Guapa!!!
Sí que eres, Montserrat. Tots hi éreu!
Sí que eres, Montserrat. Tots hi éreu!
Publica un comentari a l'entrada