Montsià

Com la brisa del núvol passant

flota el Delta amb ales de foc.

Ja sia xacrats, llargs becs o farfalle,

s'obren els pètals al cor:

com l'abella que el pol·len va a xuclar,

així els llavis de codony besar.

________________

Preludi

Un dia somií que era una abella

i, papallonejant per l’hort del cel,

anava d’una estrella a una altra estrella,

a volves d’or collint la dolça mel.

Anava del clavell a la vidalba,

de l’herba de la creu als romanins,

il·luminats per la claror de l’alba

que no han vista jamai nostres matins.

Ací em somreia una gentil poncella

que, esbadellant-se, es convertia en flor,

en flor del paradís, sempre novella,

que feia cada dia nova olor.

D’un misteri volava a altre misteri,

d’una amor robadora a un altra amor;

com un pit se m’obria l’hemisferi,

deixant-me beure en lo diví tresor.

Vola que vola de la rosa al lliri,

de flor en flor seguia jo el verger,

del nèctar regalat fent lo captiri

entre càntics i música i plaer.

Fer-ne volia una rosada bresca,

per dir “Preneu-ne” a mos amics del món;

“preneu-ne un rajolí, d’eixa mel fresca

de l’alt verger on mes delícies són”.

Mes ai, mes ai! Quan a plaer brescava,

caigut sobre la terra em despertí,

i, en comptes de la bresca que us baixava,

sols trobo les cançons que veus aquí.

Mn. Cinto (Al cel)