Epístola circense


Deixa'm que t'escrigui ara que sóc aquí, vora mar i on res és al seu lloc però tot resta mut. Les gavines volen, com a casa, i la pluja fina embruta els vidres, les plantes tenen una set malaltissa i l'aigua calenta escalda la pell dels quatre nouvinguts que frisen per passejar passeig amunt i avall per veure com se'ls miren. Mentre no salpa el vaixell, la vida és lenta, rutinària i un parell de banderes voleien sense solta ni volta. Grisos, grisos, grisos són els núvols que envolten els teus somnis per marxar lluny d'aquesta terra forana. Però no plou i el sol no es deixa veure. T'agradaria palpar un ritme a aquests carrers i fer volar poemes a l'aire perquè el verd empastifés aquesta vida, però ni un bri d'aire fresc t'arriba als pulmons.



La pols et crema. Quin ha estat el déu que ha parit aquesta terra?

Tot és circ. Circ com tu, i com jo, que ho volem entendre però alguna cosa se'ns escapa.

Deixa'm que t'escrigui ara, doncs, en color verd, que és l'únic que em resta. Deixa'm escriure't en el color del pasdoble, d'aquell ball que ens va atrapar en parelles desconegudes però en què només tu i jo dansàvem a compàs. Saps que aquesta terra és mig teva, i mig meva, malgrat que no ens ha parit.

Si sabessis les nits com s'allarguen en el teu silenci. Si sabessis les pàgines que han girat full en aquests dies adormits.

Deixa'm que t'escrigui ara, ara que com ahir i demà estic sola i ara que desitjo com ningú respirar quaranta dies en el desert i veure allò i molt més que els meus ulls m'enceguen. Només dos ulls poden dir-me tota la veritat. Els teus.

Deixa'm que t'escrigui ara que encara no dormo i que sé que aquestes paraules restaran en el silenci del nostre abraç. Si et digués com és la vida, lluny de casa, lluny de la nostra terra, no t'ho creuries i em faries tornar d'avui per demà. Però la teva terra no és la meva i la meva qui sap on rau, si enmig del mar o penjada d'un núvol que el vent s'emporta.

Deixa'm que t'escrigui ara que els tambors ja no sonen i només dansa la por i el plor per aquestes cantonades, on la dutxa no em treu la son i a la platja només quatre galops compten les onades.

Deixa'm que t'escrigui ara que no sé on ets ni on vols que respiri, ara que sé que no m'escoltes i que mai llegiràs aquestes paraules. Ara que plora la séquia seca i que la mula no llaura. Ara que l'ametller ha florit però l'àvia ja no fa panellets. Ara que les dones parlen i ningú, com tu, les escolta. Ara que el cor crida al precipici i la roca l'embat aporuguida. Ara que no sé què dir-te. Ara que no sé on buscar-te. Ara que no sé com palpar-te. Ara que no et veig. I no et sento.
Ara que encara canta un gall. Ara que l'ombra del xiprer ja no m'espera. Ara que clous els ulls.

Deixa'm que t'escrigui ara, que tot és circ i jo, una pallassa. I tu, entre el públic, m'espies sense voler-ho.

Tànger, 1 de març de 2009