EL LLORO DEL PALLARS

De camí al Pallars un lloro ens hem trobat. I repetia i repetia i repetia i repetia: "al Pallars al Pallars al Pallars". Són bestioles que als humans ens semblen poc intel·ligents, capaces de repetir infinites vegades una sola cosa. I no diuen més. I jo em pregunto, mirant-me'l als ulls i sabent que m'entén i m'escolta: "Com t'ho fas per ser tan espavilat?" Menjava una nou amb parsimònia i callava sobtadament mentre m'ensenyava la seva llengua negra de tant en tant, talment com si em digués: "Sí, sí, t'ensenyo la llengua, cosa que altres no fan". I menys la nostra, la de casa. Nosaltres corríem cap al nord amb la llengua –precisament– plena de poesia, i música, i passions diverses, i emocions indesxifrables, i ganes i ganes, com el pas dels Terradets o el Montsec imponent. Ell amb dues paraules ens festejava la seva inquietud de no poder-nos acompanyar. Perquè ell més que ningú sabia què s'hi amaga, en aquesta terra altre temps d'Hug Roger III, el nostre primer comte patriòtic, i de joves amb empenta i trempera trempolina perquè són fruits d'aquesta terra, i de cantades al so del contrapàs, i de menuts remullant-se al pantà de Sant Antoni, al peu de ca l'Aleix, on les hores esdevenen dies entranyables de família i les remades (a)braçades de piragües en aigües secretes... Parlem i sentim-ho clar, que els lloros saben el que es diuen encara que diguin poc. Perquè, a vegades, més val callar. Encara que sigui amb la nostra, de llengua, que corre i corre i corre...