mentre resseguim el curs d'unes aigües
fa temps esvanides.
Anna Montero
Dia de maresma. Maresme. Terra d'efluvis fluvials i partícules pantanoses, xipollejos de sal, aigües d'espurnes terrenals. Cada cop més aquests indrets m'ofeguen en l'olor d'alfàbega -com la de Bétera- i em descobreixen tresors inundats però encara supervivents de la maldat torrencial del gris humà. Sempre queda un raconet, un minúscul racó per on s'escola allò real, de de veres, allò etern, allò de tota la vida: les tomateres a punt d'arrancar i les bledes per collir, les cols que comencen a treure el cap i els solcs a punt de beure els primers xàfecs tardorencs. I és que eixa terra, tan soferta, amaga encara algun torrent inesperat. Hi ha sempre quatre versos a punta de llengua i un can Canal amb les portes obertes que batega als dies d'avui amb el pas de l'ahir. Baten els porticons de fusta vella, nuvolades de tempesta que emboiren el menjador: el conill a taula, amb una bona -boníssima- picada per damunt que li desprèn les millors degustacions imaginables, amb un bull-bull d'all i oli amb quatre polsims de música celestial que ha baixat de Cuixà per endolcir-ho tot. Tot. Tot ametlla, com la de can Alorda a Mallorca, que està omplint cabassades -7 en total, ja ho sabeu, número màgic!-. Són històries amb vida -malgrat la mort-, amb passió -malgrat la por-, amb desig de despertar-se en un llit sota les bigues centenàries i una finestra que aireja les lletres empolsinades de tanta terra. Perquè les paraules, malgrat ser dites, s'empolsinen en el paper, a vegades... i de tant en tant cal llevar-los el pas del temps, com qui lleva la pols de damunt la nevera, allò que fem tant de tant en tant...
servim-nos d'ella atentament
per obrir els nostres pensaments,
que explotin cors i bullangues
de muses fines i escabellades!
per obrir els nostres pensaments,
que explotin cors i bullangues
de muses fines i escabellades!
el viure no s'atura,
-així ho vius i dius-
perquè defugim la paüra;
tanta raó tens i tindràs
–si no ja veuràs–,
que nostre pas serà ferm
per entre poblats i erms
nostres passes s'han creuat
i és que som bona pastura…
-així ho vius i dius-
perquè defugim la paüra;
tanta raó tens i tindràs
–si no ja veuràs–,
que nostre pas serà ferm
per entre poblats i erms
nostres passes s'han creuat
i és que som bona pastura…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada