Sargantanes

Ja sabem que parlar de Formentera i sargantanes és un tòpic. I doncs, aquest no serà el cas. El cas és el següent -parlem avui de sargantanes, Formentera ho deixem per més tard, que la cosa té més tela, i llarga-:

Si des de la finestra minúscula (de mides horitzontals i verticals, perquè no d'amplitud, que fa qusi un metre), corcada i enterinyada i desgastada i descolorida, empolsegada, amb la repisa cagada pels coloms veig una sargantana que tafaneja curiosa aquesta vida tan llarga llarga llarga i anacrònica com la de la casa on m'estic, amb un llit cinquantenari amb el Jesucrist clavat a la paret i l'interruptor de pera que penja al capçal amb un fil elèctric de 125 (o menys), és perquè ella, que és d'una altra vida més moderna i ràpida encara té un bri d'entusiasme pels seus avantpassats, com nosaltres quan, estirats al llit on s'han estimat i on han parit les nostres rererebesàvies i avis ens deixen viatjar com el fum entre històries que ens han fet com som -en part- i ens faran ser com hem estat -en altra part-.