Com obaga la fulla del primer brot
de la soca més vella,
del meu cor migpartit
escalfa el sol d'hivern
–un bri sols però colpit–
la saba nova que de mi ha de néixer.



N'Amèlia ha emprès el vol. Les xinel·les se l'han endut, sobrevolant amb les ales esteses i amples. Ningú en sap l'ombra, sols tu. Que hi ets només per ella, al seu pas. Ningú com tu en sap el vol, del Frigi als Degotalls, ningú com tu en respira l'essència en el fox.
N'Amèlia se n'ha anat, s'atura el dia a dia al Llobregat, s'atura l'alè del teu compàs. Ningú com tu en pot saber el cant al despertar d'un dia ple, amb la seva buidor, com avui. N'Amèlia se n'ha anat amb un vol obert, d'ales amples i esteses a una vida que no li era pròpia i d'un pas maltraçat però amb constància.
Escamots i comissaris aturen el pas al seu camí, a la Font del Ferro, per guaitar atents la llum de les ales, el batec del pas, el cor de l'aire. Pausa.

La Mai ha tornat, i ho ha fet per sempre. Gràcies.




4 comentaris:

Anònim ha dit...

Impressionant el que diu el rellotge!!!

Anònim ha dit...

Sí, és impressionant, sobretot si no en fas la interpretació cristiana!

Aixumorà ha dit...

I si la fem també, amics...
Goita tu quins diàlegs anònims; endavant, passeu, passeu...

Anònim ha dit...

No, Aixumorà, no, la lectura de "vida" com l'altra vida és una lectura tòpica, capellanesca. En canvi, si et deixes de transcendències, la frase t'està dient que cada dia que passa t'aproxima a la "vida", una "vida" que és la vida sencera i que, per tant, s'ha de viure cada dia per "atansar-t'hi". És a dir, la vida és únicament la seva experiència, i com més extensa aquesta experiència, més viva la vida. La mort seria, doncs, haver-t'hi "atansat" del tot.
Aquesta interpretació em sembla més apassionant, més valenta, més humana que la teològica.