El millor adéu és el de la retrobada.
_____
L'eternitat és l'instant més ínfim de plenitud.
_____
Tan sols el tacte a la punta del dit.
Sé que hi ets.
_____
Pessigolles al clatell.
Es deperta una mar tranquil·la cada matí.
_____
I aquesta ombra, la companya?
M'hi reconec en la distància.
_____
La lucidesa és no saber enganyar-se.
_____
La buidor, la inexistència, el no-res és el batec de cor.
Ple d'ànsia d'alè, ple d'ànsia de so, ple d'ànsia de vida.
_____
La cura és esperança.
La lluita és el respir del demà.
_____
Pessigolles a la panxa.
L'olor de blat estès al sol em pren en l'alba.
_____
Com obaga la fulla del primer brot
de la soca més vella,
del meu cor migpartit
escalfa el sol d'hivern
–un bri sols però colpit–
la saba nova que de mi ha de néixer.
1 comentari:
Aixumorà, aquests breus aforismes són magnífics. Intensos. Et felicito.
"L'eternitat és l'instant més ínfim de plenitud."
Publica un comentari a l'entrada