Demà... passat

No s’entenia la cançó de la nit,
de tan clares com eren les paraules.

“T’avens a vendre per engrunes d’or
l’antic solar on has bastit la casa.
Als fills imposes, car els vols senyors,
guisofis agres d’una llengua estranya.

Arran sempre de terra, el teu musell
s’afina barrigant entre deixalles.
L’amo t’encerta cada dia el llom,
en fer-ne dòcil blanc d’escopinades.
Grunys de plaer i ben humil t’ajups
sota el fuet i les burles més grasses.”

D’aquella mar venia l’aspre cant
d’una veu d’ira que no pot cansar-se.
De molt lluny va volar un falcó
d’esteses ales amples.
Entrava llargament en el recer
del jardí dels cinc arbres.

Salvador Espriu, XVIII, Llibre de Sinera

3 comentaris:

Montserrat ha dit...

M'encanta!!!!!

Aixumorà ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Aixumorà ha dit...

Gràcies, Montseraaatttt...ona?!
Ja ho sabem, mestre Espriu era això, un mestre. Mestre de grans paraules i bons fets. Rememorem-lo!