N'Amèlia està malalta, i descansa. Descansa en el respir del darrer instant. Ho sap malgrat el silenci. Respira el darrer glop de vida, com el colpet de diumenge al matí al casino. S'acaba la setmana, i s'acaba i s'acaba, i s'acaba el temps fictici. Resta però l'alè del seu pas, el darrer esprint: a felicidade que cau damunt dels homes sense remei, que atrapa tothom, la pandèmia del virus estès arreu sens fre amb la mà de l'escamot. Corren els comissaris, Brunetti, Montalbano i Gordillo per apaivagar-lo, però res és possible contra la tenacitat dels trepes del Llobregat. Escolteu la veu de n'Amèlia, escolteu-la com bat, a pas de combat...
3 comentaris:
Colpidor
Ho veig molt aturat això…
t'ha abandonat la poesia? com al savi Pujols o ets tu qui l'ha abandonada?
Ni poesia ni Pujols no abandona la paraula. Tot arribarà, tot arribarà... tot el que s'ha de dar!
Per parlar clar i net: ara parla el clarinet
Per parlar fosc i obtús: tinc cara de pallús
Per parlar des de les forces tel·lúriques: escolteu l'entrada següent i aguanteu amb forces disúriques!
Publica un comentari a l'entrada