La vida és això...

...un canvi constant en eterna immobilització.

Sant Antoni hi és cada any -i cada dia-, entre nosaltres, però cada any és diferent, sigui a Manacor, a Sa Pobla, a Vinaròs, a Gràcia o on sigui. Els dies es mouen, ell no, ell perdura al desert, fent de les seves amb el dimoni.
La vida també hi és cada any, i cada dia -afortunadament!-, i vivim amb una rutina -o no- que a vegades ens agrada i a vegades ens crea irritació: però cada dia -fins ara- surt el sol, i cada dia es pon.
"La calma del matí" ens ofereix un canvi en cada bri d'aire -ara que estem de tempestades airoses- mentre restem immòbils al llit per no veure com se'ns endú la teulada mentre el sol crema rogent les onades embruixades de força i maldat. Sentiu els velers cridant a port? Esparverats, busquen un refugi inexistent en l'enllà de l'horitzó.
Un mo(vi)ment, en cada compàs, però sempre en el mateix pentagrama, en el mateix ritme, que varia en segons dins d'una igualtat incalculable.



És per això que ens agrada granment, perquè "ens causa un viu plaer de veure, sentir, etc."... de viure (valgui la redundància).
Només el cavall d'Espriu -i nosaltres al seu darrere- galopa en no guanyar el repòs, l'últim moment de calma, la mort, que ens manté en un somni irreal, el de la calma de cada matí...:

La pell fa
de tambor
percudit
per les mans
de la por,
pel galop
del cavall
que no pot
conquerir
l'últim guany
del repòs.
Sepharad
i la mort,
cavall flac,
cavall foll:
tot sovint
no destries
el nom
en el somni
del temps
dolorós.


I així continuem vius, vius en el constant canvi de l'eterna immobilització.