Comença el ritual. Filades preparades, el capità encén el puro. Senyor pirotècnic, ja pot començar la mascletà. No, ara no és moment de masclets, és l’hora majestuosa, de la solemnitat, de la SOLEMNITAT, de la parsimònia, de la música de les entranyes, que explota des de davall terra i es deix sentir pausadament com qui no vol la cosa per entrar a les entranyes de tots i de tu i de tu i de tu i de cadascun de nosaltres. La terra explota, perquè això és terra i és foc. Foc de dins terra que brolla del més enllà pels segles dels segles. (Sense) ment.
©Maite RussafaAquestes són les llavors, les llavors de les arrels, les llavors de les arrels de les nostres terres que duem endins endins i que, de tant en tant, només a vegades però com una guspira, sentim en un instant, efímer, menut, qu’és gran precisament per això, perquè és menut. Petit. I “p[a]-tit (pels nostres pares”), com diu en Riba. Escolteu, escolteu... El clarinet fa de les seves mentre la tuba el manté amb aires senyorívols al seu lloc, el nostre. Hores i hores i dies i dies passen sens falta –a qui fan falta?– mentre el bombardí combat les flautes a pas de compàs, a pas de combat. S’acosten les tropes. Aquesta és sa tonada. Que comenci l’espectacle!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada