Quan escric infinit
desapareix la prima línia
entre l'ara i l'ahir,
el sí i el potser,
la boira i el cel.
Desapareix la prima línia
entre l'aigua i l'esquitx,
el foc i la brasa.
Entre el tu i el jo.

Neix, d'imprevist,
l'espai d'aquella plaça ferma
on cada dia, demà inclòs,
entaularem la trobada
d'un anar i d'un venir.

A tota vela, batent,
el cant sostingut
en el punt de la prima línia
desapareguda de l'infinit.