Quan escric infinit

desapareix la prima línia

entre l'ara i l'ahir,

el sí i el potser,

la boira i el cel.

Desapareix la prima línia

entre l'aigua i l'esquitx,

el foc i la brasa.

Entre el tu i el jo.

Neix, d'imprevist,

l'espai d'aquella plaça ferma

on cada dia, demà inclòs,

entaularem la trobada

d'un anar i d'un venir.

A tota vela, batent,

el cant sostingut
en el punt de la prima línia

desapareguda de l'infinit.

És l'hora del poble, qui ho dubtava?

En el camí, deixo coses enrere. Tantes!

Tu t'avens a acompanyar-me, i jo assenteixo.

T'abraço. Et penso i et vull, t'enyoro.

I deixo més coses enrere.

Una paraula i una altra, un mos, una mica de pols,

un tros de terra, olor de secà, més pols i les arrels.

Et penso i et vull, t'enyoro. I deixo més coses enrere,

esparses en el camí.

Crido i batego contra l'aire,

et busco en el capvespre, la tria indestriable:

reculo les passes, m'ancoro en els dies vius i plens,

i busco el respir profund, sencer, ample.

Aixumorat de terra i pols, calent d'ànima,

és humit de por i batecs, pacient de traç perpetu.

Sense el teu pit, el camí es perd en la pols,

amb el teu traç, s'asfalta el veral en un món nou,

i jo encara tinc per esgranar l'espiga que ha brotat en el jardí.

31 d'agost. Salta, Martí, salta!

Per a tu, fillol

Per sant Ramon, la lluna plena diu coses, coses blanques, rogenques, coses de veritat des de l'inici del camí, des de la punta dels dits i el primer sospir. S'alça a un pam de terra, en una veritat absoluta, grossa com el paisatge a final d'agost. I s'enlaira sencera com una espiga d'ordi granada: oberta a tot l'aire i la terra. I es reflecteix, ara sí, en el tros daurat. I brolla en la plenitud del setembre que tot just treu el nas. 

Mes de canvis, de trasbalsos, de retorn i mitja volta per començar de nou, amb aire fresc, ben fresc. Qui tornarà enrere? Avui resta el pas a pas. Ens engolim en la marxa diària.

Salta Martí, salta!, comença un nou dia, i tot és ple, encara. Ho diu el primer raig de sol que cau després de la migdiada, el passerell que entona la seva presència a mig aire i el grill que el reclama en aquesta terra, la darrera espiga en el camí, com un mos de pa quasi engolit, o el glop de cervesa a la plaça. Tenim el jaç a punt, l'abraç obert i ferm, la petja traçada, tot tu has sorgit en aquest paisatge amb la calma que crida en el buit i en el no-res per al demà. Un bri de tardor que treu el nas. Un toc d'aire, les primeres frescors i brises del nord. Un glop nou. Ben nou. Tot teu.

Jo et diré el blau que som:

el del cel, divà de casa nostra, llum creadora;

el de la mar, que en les profunditats ancestrals

és de fondària intensa;

el de la porta de casa, que mira ampla a l'horta verda

i vetlla pel salt al buit de la vida clara.

Encaixem el blau de les nits manllevades,

d'un ventre ple i nocturn, forment que ens alimenta.

I engolim amb èxit el blau de la paraula,

com som en cadascun dels mots que masteguem.

Paraula, d'un cel blau, és el que som: 

llengua clara cada dia, la lletra que acaricia el verd 

del nostre intern pensament,

obrador personal.

De cara a Sant Miquel s'alça la llum,

una llum ampla i tènue, d'arribada a l'infinit.

El tram, un tram

A mi, el que més m’agrada, és respirar. Respirar. És així com em sento viva. I m’agrada no tindre gaires aspiracions. Sí, respirar i no tindre aspiracions, gran contradicció. A vegades em despisto una mica, si no esbufego sembla que no tingui objectius concrets, però busco un tram i em passejo. I el tram, com tot, com la vida mateixa, passa. No tindre aspiracions és com la meva màxima aspiració. Respirar. En fi, la mort arriba i llavors ja hi som, ni aspirem ni respirem. Deixem de ser-hi. Ni tan sols esbufeguem. Res, l’aire deixa d’existir, es fa una bombolla a l’esperit i qui sap, potser aquell és el primer sospir de la teva vida. Però respirar a consciència és tota una altra cosa, fer-ho en la profunditat més fonda de tu mateixa, així, des de dins, com agafant aire, agafant força i vida. És com si l’embolcallessis tota ella per fer-te-la teva, l’abracessis amb tota l’ànima, l’escalfessis amb potència i, com un globus, fessis una immensa bola de vida al teu voltant, que et protegeix i balanceja, i alhora et buida, et deix neta per dins, sense pors ni pànics, sense tremolors, sense falses pors. Tot esdevé u i tu ets u.

ELEGIA

A l'Anna M. A.

Avui tot cau. Cauen les fulles, les poques que resten de la tardor, d'una glopada d'aire. I cau el cel. Cau el gorg amb un so eixordador i cau la terra sencera, els nostres camins són pols. Cau tota la música que, a voltes, imaginem companya. Cauen terrats, les teules, el mercat, i la por cau perquè el pes de l'absència no el sosté un sospir. Cau Sant Miquel camins avall, el castell de Queralt carenes amunt, i la Baixa Segarra, en l'inici del camí a Rauric, cau avall, avall. Entra a la vall i es fon. Tot cau cel avall. 


Un estel fugaç, però, m'enlluerna en la foscor de la nit i espurneja la darrera de les llàgrimes que em resten a la punta de l'abisme. Un silenci, i llavors també, com tot, cau avall. En arribar a terra, desfeta en mil bocins, es fon, i tot recomença, però aquest cop sense tu. I això ja és una altra cosa, tot és diferent, ara.

Amic, amat, deixa’m-hi dar-te

un bri de roig al teu nou niu,

rebrot de verd absolutiu

i un mos de blau per maridar-te.

Qui canta, el seu mal espanta,

i qui somriu, font de caliu,

en fon el gris al cor actiu,

per cremar en foc amb qui t’amanta.

Amic, amat, deixa’m-hi dar-te

un cant de tu que en mi ressona

un tros de mi que en tu fa escarpa

un cel tot teu que m’abraona.

Si a cada porta, la seva clau,

m’obro jo amb tu en portalada

per nedar al mar del nostre cau

i glopar en tu l’ai d’una fada.

Amic, amat, deixa’m-hi dar-te

un tros de mot per així dir-t’hi

un sobrenom per on palpar-te

el nostre món per enllitar-t’hi.

Qui riu al llit, pel descosit,

canta al matí, bon demà siga,

t’estimo amb fura i amb delit,

t’aimo al cel, en mi artiga.

Amic, amat, deixa’m-hi dar-te

deixa’m-hi batre, ton cor abatre,

del sol ixent i cara al vent,

d’espiga el gra vull ofrenar-te.

Amic, amat, deixa-m’hi dar-te.

Al Marçal i la Sandra

I tot comença i res acaba, i tot respira i tot avança, 

al Canigó un nou dia que ho atança,

a la Segarra, un crit sense recança:

brindem a casa, bressol de nova estança.

Deixeu-me, amics, dir-vos amats,

deixeu-me, germans, cridar els alats,

que arriba la veu dels mai cansats

i del Pallars traça camins d'esclats.

Si a casa bat nostra llar de llum

en fem un feix, ben ple de fum

com abraç et duc i així et don

la clau del cor, la mà que et fonc.

©MCV

Res no s'acaba i tot comença.

Vénen mecànics de remença

Amb olis nous de llibertat;

Una Veu canta en recompensa:

Que a cal fuster hi ha novetat.

Des d'Alacant a la Provença

Qui mor no mor, si el son és clar

Quan neix la llum en el quintar.

J. V. Foix

Del bosc de Canigó són los fallaires1

que dansen, fent coetejar pels aires

ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;

en sardana fantàstica voltegen

i de mà en mà tirades espurnegen,

de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Les llums de set en set pugen i baixen,

cinyells de flama los montículs faixen

i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;

surten rius de guspires de tot caire,

 com si es vegessen entre terra i aire

los llamps i los cometes en guerra sabrejar.

Mn. Cinto

  

1.

Pinto un quadre

i m'esborro del mapa,

del continent, de l'oceà.

Ni un mot per respirar.

Res, el buit en mi,

amb quatre pinzellades.

Clar color el de la tristesa,

el contrabaix, la solitud i l'impronunciable.

Des de dalt que ho mires,

sorneguera de colors,

i la terra tot ho crema,

però el blat no es vincla.

El buit trencat,

el fred esquerdat

i la por de tu, de mi, de nosaltres.

Qui em donarà la goma d'esborrar?

Passen i corren les estacions. Com una criatura només la música creix, tot s'apaga lentament amb la brasa de les arengades cuites, país de nit. Les fulles de les carxofes han tret el suc i assequen l'olor de la magrana esclatada. La música creix, a poc a poc, com un infant que aprèn el món, que aprèn el cel i la terra, l'aigua i la pluja, i la remor llunyana esdevé infantigada, és realitat.
Sents com creix el cel? A ritme coix, ara sí ara hi torna, esdevé foc i s'endú la pols eixuta. Saps que hi ets perquè neixes en el passeig de les campanes.
La atemporalitat ens fa inhumans.




 Bournovalia by aixumorà 

 14 Rasims de Luna by aixumorà 

Degustar l'hedonisme. 
Aljubs de pedra, esculturats  en la roca de granit, esculpeix l'escarpa. Els monjos amb mans del XIII feien aire al món: amb delectança. Sabrem tornar a la nostra terra? Desperteu-me, si us plau, el son dels càtars.

La totalitat només té un nom: tonalitat 

©MCV

  Csi-els-segadors by aixumorà

Juliana

La Juliana cus asseguda al balancí. Plou, i l’aire és com de seda. Les gotes petites que sent caure a fora, al pati, se li claven al pensament. Agulles fines sense didal de plata; en una tarda grisa d’octubre. [...] La Juliana té l’aire abstret de la primera jovenesa, i és una dona que espera. Una llum sobtada li inunda els ulls i d’una revolada deixa l’agulla i surt al pati, a recollir a mans plenes les gotes que pengen de les fulles dels arbres. El llorer és un arbust jove i ben cosit a terra. Plora oloroses llàgrimes de nimfa, i a la Juliana li agafen unes boges ganes de somriure, no sap per què.

Mercè Ubach

©MCV

Júlia

© J. Vilagran, c. 1952

Diuen que el Ter era font de vida. En Joan Pujol hi tenia una barca, per abraçar les dues ribes del riu. Ara a dreta, ara a esquerra.

Era la il·lusió de tots els infants del poble, acompanyar-lo a les tardes, després d'escola, i travessar el riu tantes voltes com fes falta. Allí a la Nòria, on tants remolins s'hi feien, només amb ell podien acostar-s'hi però mai remullar-s'hi. Sabien les lleis fluvials: aquest racó per a mi: "lo Freser he deixat enrere, i no estic per falòrnies ni floritures. No us acosteu a mi en aquest indret, o l'ànima us prendré en ma companyia"; i aquest per a tu: "ací podeu peixcar, i la barca acaronar. No deixeu en Joan sol, que en seva companyia us vol." Tot el poble podia gaudir, doncs, dels racons, sabent-ne la marrada perillosa, i els sota-xops frondosos i tranquils.

L'avi Modesto també hi anava, a pescar en tranquil·litat; mentre la xicalla hi tabalejava, així ell la vida contemplava. Aquesta era la seva missiva: no jugar amb foc, i tenir aigua ben a prop.

Feinejant amb en Joan, tots els presents, passats i futurs somriuran. La Júlia bé ho sabia. És el seu secret llegat.

©MCV 2011

Sens tu, canvia l'aire, ho saps?

Aquest maig tan verd, profundament verd,

de pluja i llum.

Arrela insistent el demà —fugaç d'esperances.

Ho saps? Sens tu un àngel ens guaita

dels Àngels al Ter. 

                          I més enllà, més enllà... 

A Cal Fuster

A Cal Fuster diuen que hi va viure una dona,

molt anys hi va viure. 

Somreia des del balcó baladrat,

i feinejava tot el dia.

Comprava verdures a plaça

i les coïa a llenya lentament.

A Cal Fuster s’hi va criar molta xicalla,

corrent entre els passadissos de l’estreta casa

i entre habitacions jugaven a cuca-amagar.

Reien de dies i ploraven de nits

perquè els trespols els queien damunt.

Només un got de llet

i l’abraç de l’àvia a tothora.

Però vivien, i feliços.

La vida els acompanya.

A Cal Fuster una llar s’encenia,

després d’anys i anys de porta tancada.

Els trespols eren nous i s'obrien noves passes

d’aire, de foc, de viatges i vida.

L’avi ja no era fuster,

i l’àvia no acaronava cap ànima tendra

perquè no recordava el passat.

A Cal Fuster hi viuen noves arrels

com l’heura a la muralla.

Sabran jugar entre les estances

i plorar de nit esperant l’abraç etern?

TOC DE QUEDA

El despertar 

pren roses de matinada.

Un diumenge.

La pinassa punxa,

la salabror crema.

Un diumenge?

Tants exilis criden a la fugida

com la nit a la reclosa.

El pas a un pas.

El peu, a casa.

així fou:

Divendres 28 de gener. La Bisbal d'Empordà.

"Maleïdes les guerres i aquells qui les van fer". 

Recital de poesia i cant a càrrec de:
Ramon Manent (veu i guitarra),
Guida Sellarès (acordió diatònic)
i Laia Carreras (recitat)

Per a un 2011 de bona sintonia

"Emboirada terra de l'alt Pirineu,

si jo et prenguera, el camí fóra mel",

cantava la merla vora el riu estant

estenent les ales des del xop més alt.

"Si així et fos plaent, de color et pintaria,

perquè així canviessis la negror en alegria",

li responia un bonhomiós Freser

tot convidant-la a canviar d'esquer.

Entre una i altra deixen de garlar,

amb les ales amples s'abracen de grat

voleien obagues, passegen pels cims,

acaricien plana i baten als pics,

de blau, verd i t'ronja, omple un la vida,

d'alegres cants l'altra, amb bona harmonia.

_____________________________________________

_____________________________________________

© Oriol Clavera

Quin bon músic el ferrer,

pica que pica amb el mall,

i a les xiques trau al ball.

Quin mestratge el del músic,

sona que sona amb molta traça,

i així forja el ball a plaça.

Com punteja la rondalla,

toca que toca una sardana,

tot lligant bella rotllana.

Un dia més, així és la llum

Només us cantaria l'esperança del demà.

I ho faig.

 © Eudald Sarramia, Nadal 2010